2.4. Persones usuàries / Públic
Abans hem vist que Lars-Erik Janlert i Erik Stolterman proposen la paraula interactor per referir-se a la persona que actua recíprocament amb un sistema. Malgrat la precisió d’aquest terme, és més habitual fer servir persona usuària en el disseny de la interacció.
L’artista i teòrica Olia Lialina, pionera del net art, explica que es va començar a fer servir la paraula persones en substitució d’usuaris (users, en anglès, sense gènere específic). Reconeguts teòrics de la interacció i la usabilitat van començar a evitar la paraula usuaris quan es van adonar que dissenyar per a les persones o per a la gent era una idea més ben acollida i que no remetia als aparatosos botons i dispositius de les primeres màquines.
Olia Lialina fa una defensa de la paraula users perquè malgrat que pensem a dissenyar per a persones, el terme users ens fa recordar que hi ha qui desenvolupa i hi ha qui fa servir les tecnologies. Afirma que:
«si perdem aquesta distinció (entre users i developers), les persones usuàries poden perdre els seus drets i l’oportunitat de protegir-los. Aquests drets inclouen la demanda de més bon programari, la capacitat per no triar cap de les opcions donades, d’eliminar els teus arxius, de recuperar-los, de fallar estrepitosament i, el més important, de veure l’ordinador».
Lialina, Olia. “Turing Complete User”. Contemporary Home Computing. http://contemporary-home-computing.org/turing-complete-user/#fn-gamification.
És per això que, en la mesura del possible, aquí fem servir el terme persones usuàries. Ser una persona usuària fa al·lusió de manera més concreta al paper que tenim quan fem servir un dispositiu, plataforma o artefacte interactiu. Utilitzar només la paraula usuari pot tenir un component funcionalista, fins i tot extractiu. Tanmateix, si pensem en l’àmbit artístic, que té les seves pròpies característiques, faríem servir també aquests termes quan es tracta de peces interactives?
Primer de tot, podríem dir que tot art conté certs elements d’interacció o, fins i tot, que tota percepció implica un cert grau d’interactivitat amb l’entorn i els estímuls que la provoquen. Ara bé, en l’àmbit artístic entra la noció de públic i és a principis del segle xx quan es comença a intentar amb força implicar-lo activament des de pràctiques de performance i acció. Malgrat això, aquest tipus de pràctiques no eren considerades interactives, sinó participatives o col·laboratives.
Katja Kwastek explica a Aesthetics of interaction que, en un inici, el terme interactiu no s’havia introduït i que quan es va fer, des d’altres pràctiques artístiques se’n va evitar l’ús per distingir-se de les propostes que feien servir tecnologia digital amb la intenció d’implicar el públic (pàg. 7). És el públic qui respon a la proposta d’interacció, que es fa mitjançant l’ús de sistemes electrònics i digitals, malgrat que no sempre com l’artista ha pensat.
A més, proposa la distinció entre artista, espai (ja sigui digital, físic o híbrid), persona receptora (amb un rol actiu) i sistema tècnic. Això és important a l’hora de pensar els nostres projectes dins del camp de la interacció, perquè cal donar claus a aquestes persones receptores o usuàries que veuran i entraran en diàleg amb la nostra proposta interactuant-hi. Aquestes claus depenen del tipus de projecte i no tenen per què ser una sèrie d’instruccions detallades, sinó que poden ser pistes en forma de com funciona el sistema.
Hi ha autors que van més enllà i sostenen que la mateixa peça o obra artística, quan és interactiva, no només és mirada per l’espectador, sinó que l’obra li retorna la mirada i configura una nova experiència estètica.
Seria el cas de la coneguda obra Portrait on the fly (2015) de Christa Sommerer i Laurent Mignonneau, una instal·lació que reacciona a temps real a la presència dels espectadors: quan la persona és davant de la pantalla, un eixam de mosques virtuals en componen el retrat. Si l’espectador fa algun moviment amb el cap o la cara, les espanta. Amb aquest projecte, la parella d’artistes vol confrontar la nostra imatge i el que podem anomenar cultura del selfie amb la fugacitat. En general, el seu treball sempre pretén aproximar-se a com les persones humanes som part d’un ecosistema més complex i com la nostra presència i actes tenen conseqüències en altres i en l’entorn.
En resum, val a dir que si bé tota peça o obra artística té una dimensió pública que cal tenir present, en aquest cas, s’accentua en les propostes interactives, ja que acaben de tenir sentit i són completades quan les persones que són espectadores –que esdevenen interactores– s’hi relacionen de manera que hi ha una reciprocitat en la interacció.