1. Interfícies

1.7. Transparència i experiència

Tal com hem anat plantejant, entenem les interfícies no només com allò que facilita la interacció des d’un punt de vista tècnic, sinó com una forma cultural, no només un llindar entre humans i màquines, sinó entre la cultura i la materialitat tecnològica (les dades, codis, algoritmes i xarxes que hi ha al darrere).

Un dels objectius que ha guiat el disseny d’interfícies al llarg dels anys, i especialment durant els anys noranta, és la idea de crear interfícies transparents que permetessin interacció sense costures. Un dels referents dins del camp de la interacció, Donald Norman, va defensar aquesta posició diverses vegades, per exemple, al seu famós text Why interfaces don’t work publicat l’any 1990.

«El problema amb la interfície és que és una interfície. Les interfícies són al mig. Jo no vull focalitzar la meva energia en una interfície. Vull centrar-me en la tasca que estic fent. Hauria de ser una eina que ajudés, que no fos al mig, i sobretot, que no atregui atenció i energia cap a si mateixa. Quan faig servir l’ordinador, és per fer una tasca, no vull estar pensant en el fet d’estar-lo fent servir, vull pensar a fer una tasca. Si fos per mi, no veuríem les interfícies de l’ordinador. De fet, no veuríem els ordinadors: tant la interfície com el dispositiu serien invisibles».

Norman, Donald. «Why Interfaces Don’t Work». The Art of Human-Computer Interface Design, 219. Addison-Wesley, 1990.

Aquestes idees han estat útils en el desenvolupament d’interfícies i han contribuït a facilitar les nostres interaccions. Com bé apunta Lori Emerson, és important no estar pensant en el teclat, el ratolí i la interfície gràfica mentre escrivim un text, sinó centrar-se en el contingut del que s’està redactant. Tanmateix, afegeix, «encara que una interfície desaparegui, no deixa d’existir». Més aviat comporta el risc de dificultar la manera com podem percebre el seu poder a l’hora d’influir en la nostra relació amb el món i, per tant, d’entendre i intervenir el que passa darrere de la interfície.

Aquest propòsit d’invisibilitat ha perdut força els darrers anys, tot i que continua estant present en àmbits com la realitat virtual, que connecta amb el paradigma de la virtualitat de què parlàvem al subapartat 1.1. i que apareix a Things that keep us busy. Actualment, la interacció es planteja en bona mesura com una experiència, no es vol que passi desapercebuda, sinó implicar l’usuari en les seves pròpies particularitats, apel·lant a l’emoció, el joc i l’estètica.

De totes maneres, igual que fer una interfície transparent no implica que sapiguem com funciona internament, donar-li un caràcter més particular mitjançant l’experiència o les emocions tampoc no ho soluciona. El veritable repte se situa a desvetllar allò que hi ha al darrere.